diumenge, 3 de setembre del 2017

"Train KIds" de Dirk Reinhardt


Resultat d'imatges de train kids pagès editors 



Dues ratlles:
no pot deixar ningú indiferent. No pots parar  de llegir-lo fins al final. No vols que s'acabe la relació que s'estableix entre tu, lector, i els personatges entranyables del llibre. Tots els joves del món l'haurien de llegir. Cal treballar-lo a les aules.
És història, és ètica, és colonialisme, és societat, és companyerisme, és treball d'equip, és valors, és esforç, és somnis, és il·lusió, és injustícia, és barbaritat, és literatura, és empatia, és humanitat, és desgràcia, és immigració.... és brutal!!

Clica ací per accedir als comentaris de Jaume Centelles sobre aquesta joia

Dossier



divendres, 4 d’agost del 2017

"La casa sota la sorra" de Joquim Carbó



http://www.bromera.com/

http://www.quellegeixes.cat

http://www.escriptors.cat

http://mascarodeproa.blogspot.com.es

http://xtec.gencat.cat

http://www.quellegeixes.cat/

http://iesolorda.cat (Pauta de lectura)

https://www.omnium.cat


Resultat d'imatges de aloma

http://www.ub.edu/cdona/lletradedona/es/aloma

"Aloma es va passar la mà pel ventre. Sentia una mena d'orgull. No, no era orgull, era una altra cosa, no sabia què, que li donava força. Tantes de proves l'havien fet tornar valenta. La mort de Dani, sobretot. I aquella sensació, cada dia més fonda, d'estar obligada a viure."

dijous, 3 d’agost del 2017

"El desig de pecar" de Prudenci Bertrana

Resultat d'imatges de el desig de pecar prudenci bertranaResultat d'imatges de el desig de pecar prudenci bertrana   “En Felipet Mauri era un home d’aquests que no fan nosa ni servei enlloc, que els mireu i no els veieu, que hi parleu i no els sentiu, d’una mida regular, d’unes fesomies esborradisses, d’uns gestos amesurats, d’una veu més prima que gruixuda i d’unes idees tan normals que semblen de tothom i no són de ningú”

"Josafat" de Prudenci Bertrana

Orientacions per al professorat (Seminari "El gust per la lectura")

http://www.xtec.cat/~lrius1/bertrana/text.htm


CAPÍTOL V (fragment)
El campaner també li havia clavat la seva vista; la resseguia tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets i llençant amb exasperació els pellingots de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.
Les delicades madeixes que dauraven la nuca de Fineta es retorcien electritzades.
Reposà la seva barba en el palmell de la mà, i s'esllanguí tota, bo i mostrant la flexibilitat de la seva cintura, que semblà desconjuntar-se sota els plecs de la brusa.
-Encara em tens ràbia, Josafat?
-Ràbia, jo..., jo...?
-Sí, tu, mira em feres mal; mira m.
I s'apartava els bandós del front amb un graciós moviment dels seus dits, carregats d'anells.
-Jo pla no he estat el qui t'ha fet això.
-Sí, Josafat, fores tu, i fores molt cruel. Saps que Pepona no vol tornar?
-Reïra! Jo vull parlar-li, a Pepona; cal que torni.
Començava a moure-se-li la boca, iniciant el tic amenaçador.
-Què en vols fer, d'ella?
-Això és cosa meva; vull parlar-li, veure-la, parlar-li.
-Per casar-t'hi?
-Es cosa meva.
-I a mi no em voldries, Josafat? Jo et tractaria tan bé!
I li llançà francament una guspira de passió, de les que fins aleshores havien interromput les closes pestanyes.
-Escolta, apropa't. Saps què penso? Que a Pepona no li agradaria viure ací; li fan por els sants, l'esgarrifa això -assenyalava el mur-. Jo, en canvi, hi viuria molt contenta. Josafat, apropa't, asseu-te...
I li féu un xic de lloc en el propi escambell.
El campaner, amb la cara roja, sense esma per a llençar a fora la que es presentava tan senyora, tan bondadosa i tan honesta, anà a agemolir-se en el banc, i allí restà meditabund. Estava atent, per això, així que ressorgís la dona impura que el temptà en el trifori, s'allunyaria d'ella o la trauria, sense compassió, a empentes, a cops, morta o viva.
La llum que davallava del finestral en travessar la feixuga muralla es feia més escassa, més grisa, més misteriosa, més propícia a la temptació. Fineta, en el seu raconet, sols era una ombra borrosa, una taca desfumada que incitava a apropar-s'hi, a estrènyer-la, a tenir-la abraçada amb l'amorosa melangia que encomana el capvespre.
El campaner, al mig de tanta complicitat, es refregava pel banc, patint i sospirant. No podia més i es redreçà. Fineta també, i tots dos s'aproparen. Ella enfront d'ell, arquejà el seu cos, enlairà els braços i els retorçà en un estirament de mandra lasciva.
-Em vols, Josafat?
Josafat oscil·là. Per les seves dents
closes passava un ronc llarg, terrible. Romangué un curt moment mirant la porta entreoberta de la capella; després fugí fins a trobar la paret, al més lluny possible de la bagassa. Aquesta va empènyer la porta fins a ajustar-la, i, amb les mans nervioses posades en el forrellat, preguntà a l'acovardit campaner:
-Tanco? Sí? Vols que tanqui?
La veu era suplicant, enfervorida, d'enamorada que s'abandona.
Quan hagué barrat conscienciosament, i triomfadora, anà vers la caixa de l'escala, i amb el peu al primer graó féu descriure als seus costats un vaivé de nimfòmana.
-Vine, vine...
En el replà que servia de pas al primer estatge del campanar, Josafat va atrapar-la.