http://www.xtec.cat/~lrius1/bertrana/text.htm
CAPÍTOL V
(fragment)
El campaner
també li havia clavat la seva vista; la resseguia
tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren
mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot
despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets
i llençant amb exasperació els pellingots
de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat
que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.
Les delicades madeixes que dauraven la nuca de Fineta es retorcien electritzades.
Reposà la seva barba en el palmell de la mà, i s'esllanguí tota, bo i mostrant la flexibilitat de la seva cintura, que semblà desconjuntar-se sota els plecs de la brusa.
-Encara em tens ràbia, Josafat?
-Ràbia, jo..., jo...?
-Sí, tu, mira em feres mal; mira m.
I s'apartava els bandós del front amb un graciós moviment dels seus dits, carregats d'anells.
-Jo pla no he estat el qui t'ha fet això.
-Sí, Josafat, fores tu, i fores molt cruel. Saps que Pepona no vol tornar?
-Reïra! Jo vull parlar-li, a Pepona; cal que torni.
Començava a moure-se-li la boca, iniciant el tic amenaçador.
-Què en vols fer, d'ella?
-Això és cosa meva; vull parlar-li, veure-la, parlar-li.
-Per casar-t'hi?
-Es cosa meva.
-I a mi no em voldries, Josafat? Jo et tractaria tan bé!
I li llançà francament una guspira de passió, de les que fins aleshores havien interromput les closes pestanyes.
-Escolta, apropa't. Saps què penso? Que a Pepona no li agradaria viure ací; li fan por els sants, l'esgarrifa això -assenyalava el mur-. Jo, en canvi, hi viuria molt contenta. Josafat, apropa't, asseu-te...
I li féu un xic de lloc en el propi escambell.
El campaner, amb la cara roja, sense esma per a llençar a fora la que es presentava tan senyora, tan bondadosa i tan honesta, anà a agemolir-se en el banc, i allí restà meditabund. Estava atent, per això, així que ressorgís la dona impura que el temptà en el trifori, s'allunyaria d'ella o la trauria, sense compassió, a empentes, a cops, morta o viva.
La llum que davallava del finestral en travessar la feixuga muralla es feia més escassa, més grisa, més misteriosa, més propícia a la temptació. Fineta, en el seu raconet, sols era una ombra borrosa, una taca desfumada que incitava a apropar-s'hi, a estrènyer-la, a tenir-la abraçada amb l'amorosa melangia que encomana el capvespre.
El campaner, al mig de tanta complicitat, es refregava pel banc, patint i sospirant. No podia més i es redreçà. Fineta també, i tots dos s'aproparen. Ella enfront d'ell, arquejà el seu cos, enlairà els braços i els retorçà en un estirament de mandra lasciva.
-Em vols, Josafat?
Josafat oscil·là. Per les seves dents
closes passava un ronc llarg, terrible. Romangué un curt moment mirant la porta entreoberta de la capella; després fugí fins a trobar la paret, al més lluny possible de la bagassa. Aquesta va empènyer la porta fins a ajustar-la, i, amb les mans nervioses posades en el forrellat, preguntà a l'acovardit campaner:
-Tanco? Sí? Vols que tanqui?
La veu era suplicant, enfervorida, d'enamorada que s'abandona.
Quan hagué barrat conscienciosament, i triomfadora, anà vers la caixa de l'escala, i amb el peu al primer graó féu descriure als seus costats un vaivé de nimfòmana.
-Vine, vine...
En el replà que servia de pas al primer estatge del campanar, Josafat va atrapar-la.
Les delicades madeixes que dauraven la nuca de Fineta es retorcien electritzades.
Reposà la seva barba en el palmell de la mà, i s'esllanguí tota, bo i mostrant la flexibilitat de la seva cintura, que semblà desconjuntar-se sota els plecs de la brusa.
-Encara em tens ràbia, Josafat?
-Ràbia, jo..., jo...?
-Sí, tu, mira em feres mal; mira m.
I s'apartava els bandós del front amb un graciós moviment dels seus dits, carregats d'anells.
-Jo pla no he estat el qui t'ha fet això.
-Sí, Josafat, fores tu, i fores molt cruel. Saps que Pepona no vol tornar?
-Reïra! Jo vull parlar-li, a Pepona; cal que torni.
Començava a moure-se-li la boca, iniciant el tic amenaçador.
-Què en vols fer, d'ella?
-Això és cosa meva; vull parlar-li, veure-la, parlar-li.
-Per casar-t'hi?
-Es cosa meva.
-I a mi no em voldries, Josafat? Jo et tractaria tan bé!
I li llançà francament una guspira de passió, de les que fins aleshores havien interromput les closes pestanyes.
-Escolta, apropa't. Saps què penso? Que a Pepona no li agradaria viure ací; li fan por els sants, l'esgarrifa això -assenyalava el mur-. Jo, en canvi, hi viuria molt contenta. Josafat, apropa't, asseu-te...
I li féu un xic de lloc en el propi escambell.
El campaner, amb la cara roja, sense esma per a llençar a fora la que es presentava tan senyora, tan bondadosa i tan honesta, anà a agemolir-se en el banc, i allí restà meditabund. Estava atent, per això, així que ressorgís la dona impura que el temptà en el trifori, s'allunyaria d'ella o la trauria, sense compassió, a empentes, a cops, morta o viva.
La llum que davallava del finestral en travessar la feixuga muralla es feia més escassa, més grisa, més misteriosa, més propícia a la temptació. Fineta, en el seu raconet, sols era una ombra borrosa, una taca desfumada que incitava a apropar-s'hi, a estrènyer-la, a tenir-la abraçada amb l'amorosa melangia que encomana el capvespre.
El campaner, al mig de tanta complicitat, es refregava pel banc, patint i sospirant. No podia més i es redreçà. Fineta també, i tots dos s'aproparen. Ella enfront d'ell, arquejà el seu cos, enlairà els braços i els retorçà en un estirament de mandra lasciva.
-Em vols, Josafat?
Josafat oscil·là. Per les seves dents
closes passava un ronc llarg, terrible. Romangué un curt moment mirant la porta entreoberta de la capella; després fugí fins a trobar la paret, al més lluny possible de la bagassa. Aquesta va empènyer la porta fins a ajustar-la, i, amb les mans nervioses posades en el forrellat, preguntà a l'acovardit campaner:
-Tanco? Sí? Vols que tanqui?
La veu era suplicant, enfervorida, d'enamorada que s'abandona.
Quan hagué barrat conscienciosament, i triomfadora, anà vers la caixa de l'escala, i amb el peu al primer graó féu descriure als seus costats un vaivé de nimfòmana.
-Vine, vine...
En el replà que servia de pas al primer estatge del campanar, Josafat va atrapar-la.
